Entrevista al Dr. Nubiola, Endocrinòleg de la Clínica del Remei

Quan hem de visitar un metge especialitzat en endocrinologia?

Habitualment quan ens ho diu el metge de capçalera, no obstant a vegades la persona percep un canvi en el pes corporal i venen a consulta, els canvis de pes fan pensar que hi ha algun problema hormonal.

També quan una analítica apareix amb moltes alteracions, habitualment relacionades amb risc cardiovascular ( glucosa alta, colesterol alt, triglicèrids, hipertensió arterial).

L’endocrinòleg és com un metge internista que engloba moltes patologies juntes.

Què és l’hipertiroïdisme? Fins a quin punt afecta al pes d’una persona?

La tiroides és una glàndula que s’encarrega del metabolisme del cos, per exemple de la freqüència cardíaca o de la temperatura corporal.

L’hipertiroïdisme és una malaltia que es desenvolupa quan la tiroides comença a treballar més del compte per diferents causes. La més freqüent és una malaltia immunològica que es coneix com Tiroïdisme autoimmune, que està emparentada també amb la malaltia de Graves que fa que la glàndula treballi molt. Com treballa molt, crema moltes calories i la persona comença a perdre pes.

Hipertiroïdisme i para tiroïdisme, és el mateix?

No, son glàndules veïnes. La tiroides s’encarrega del metabolisme en general, i la paratiroides s’encarrega del metabolisme del calci.

La patologia de la paratiroides és poc freqüent, en tenim 4 glàndules paratiroides que s’assenten sobre la tiroides. Quan a una persona l’hi treuen la tiroides podem induir una falta d’aquestes glàndules.

Si una persona no tingués paratiroides, no podria mantenir els nivells de calci en sang correctes, i vindrien els problemes relacionats amb aquesta hipocalcèmia ( contractures, alteracions musculars, o la tetània, que ens porta a urgències amb unes contractures que arriben a les crisis epilèptiques.

Quins tractaments funcionen per a una persona amb problemes de tiroides?

Els endocrins pot ser no curem gaire però ho controlem tot. La persona que va a l’endocrí rarament l’hi donaran un alta, però si que rebrà un tractament.

Habitualment tota la patologia tiroidea es controla bé, per exemple, la persona que té un nòdul al tiroides, possiblement es podrà controlar inicialment farmacològicament, l’hi haurem de punxar segurament per saber si es benigne o no i en cas de que fos benigne si creix s’hauria d’intervenir quirúrgicament.

En el cas de que sigui un càncer de tiroides, que també ho portem els endocrins, apart de la cirurgia obligarà a fer tractaments amb iode radioactiu però el seguiment serà de per vida.

La persona que té un hipertiroïdisme haurà de prendre hormona tiroidea també de per vida i haurà de fer uns controls periòdics amb  l’endocrí.

És poden prevenir aquests problemes? Com?

Prevenir no. A vegades hi ha una certa discussió en aquest tema. És bo que hi hagi molt iode a l’ambient? Tinc que prendre iode? Pot ser el prendre iode podria estar indicat a persones que viuen en zones llunyanes al mar, segurament es bo que utilitzin sal iodada.

Més discutible seria la gent que viu a la vora del mar on ja hi ha iode a l’ambient.

Particularment alguns endocrins desaconsellem utilitzar sal iodada a persones que viuen a la vora del mar.

Ens hem de fer avaluar d’una manera regular el colesterol en sang?

El colesterol alt, la glucosa alta a la sang o la hipertensió son enemics silenciosos, no donen símptomes. Una persona pot tindre el colesterol altíssim i no notar cap simptomatologia. Pot ser el primer símptoma sigui molt greu, per exemple obstruccions d’arteries importants com a la coronaria, o la caròtida.

És molt important fer una analítica de rutina, mínim un cop l’any per controlar aquests paràmetres.

Quin és el que sovint s’anomena colesterol bo i quin el colesterol dolent? Quins son els seus noms reals?

El colesterol bo es diu HDL. Hi ha gent que té un colesterol total per sobre de 200, 250, 260 però té la particularitat que té molt alt el colesterol HDL, que és el que neteja les arteries. Per tant és un fals colesterol alt.

Creu que hi ha més problemes d’obesitat avui dia que fa uns anys?

Indubtablement, i molta menys que demà. L’increment de pes va molt en relació al que mengem i al exercici que fem. Cada vegada fem menys activitat, encara que hi ha una petita part de la població que fa massa. L’excés d’exercici no es tan saludable.

Perquè no és saludable fer exercici en excés?

Persones que ara, amb 20, 30 anys s’estan excedint fent massa exercici, quan arribin als 50, 55, 60 anys tindran moltes lesions articulars. Actualment per la televisió surten models que corren 90, 100 km, això no pot ser gaire bo ni per les articulacions ni pel cor.

És conegut que els ciclistes per exemple fan una hipertrofia cardíaca perquè el cor és un muscle que té que treballar. Quan nosaltres li donem massa feina, es fa massa gran, es fa gros i això tampoc esta relacionat a una vida molt saludable.

Les coses s’han de fer en justa mesura, els extrems son dolents,  no moure’s de la cadira no és bo, i tindre com afició apuntar-se a totes les maratons possibles i exercitar en extrem cada cap de setmana tampoc ho és.

La obesitat és un problema greu que va en creixement. Passa el mateix amb la diabetis?

Si, va molt relacionat. De fet no tothom té tendència a la obesitat. Hi ha gent que per molt que mengi son prims, no son capaços d’emmagatzemar, ni massa muscular ni greix. A un prim per exemple li costa moltíssim muscular, ja pot anar molt al gimnàs a fer maquines, igual que li costarà guanyar pes.

En canvi les persones que tenen resistència a la insulina tenen una predisposició a l’obesitat. Aquests son els que a la llarga, com que cada vegada que mengen hidrats de carboni tenen que fabricar molta més insulina que un altre persona, tinguin una diabetis tipus 2, una dislipèmia o una hipertensió arterial. Tots aquests enemics silenciosos, que poden fer que la vida sigui més curta per un problema bàsicament vascular.

Falta encara una mica per Nadal però, com podem evitar agafar els típics quilos de més? Qué engreixa més el sucre o el greix?

Menjar és una acte social, el que hem d’aconseguir es reduir els sucres.

Què és el que engreixa més? Això és una disjuntiva que va aparèixer als anys 50, dóna la impressió que com el greix que tenim a la panxeta es diu greix, i el greix que mengem també es diu greix, el dolent és el greix, però no és així. El dolent és el sucre.

Ens hem de limitar amb els sucres, però podem menjar molt gall d’indi, pilota de Nadal, més proteïna i en canvi reduir consum en begudes ensucrades i en torrons (encara que diguin que son sense sucre).

Per tant els torrons aptes per diabètics, no ho son?

Son totalment mentida, en comptes d’afegir sacarosa en la seva elaboració posen fructosa o altres tipus de sucres que no s’absorbeixen tan ràpidament, però no deixen de ser sucres.

Igual passa amb els iogurts, un que l’anunciïn com 0% matèria grassa significa que tindrà moltíssima quantitat de sucre. Només hi han tres coses que ens alimenten: Hidrats de carboni, proteïnes i greixos. Si a mi em presenten un aliment com que és molt baix en greixos, no vol dir que sigui baix en calories. El que ens engreixa no son els greixos, son segurament en aquest cas els hidrats de carboni.

Funcionen les dietes “miracle” per una persona que vol baixar pes?

Totes les dietes que un no pot fer tota la vida, no té cap sentit fer-les. Perquè qui té tendència a l’obesitat, qui guanya pes, ho farà tota la vida ja que té aquest gen que el predisposa a fer-ho.

Hem de fer una dieta que podem realitzar, que es pugui fer dintre de la nostra vida social.

Dr. Andreu Nubiola, Endocrinòleg de la Clínica Ntra. Sra. del Remei