"Una persona de cada deu pateix dolors crònics, alguns difícils d'explicar i tractar."

Entrevista al Dr. Vázquez Ignacio, especialista en Tractament del dolor

Juan Manuel Vázquez, amb consulta en els centres Atlàntida, Ntra. Sra. Del Remei i Plató, porta catorze anys de dedicació exclusiva al dolor.

S'encarrega vostè de derivar els pacients als especialistes o li vénen casos perduts?

Més aviat el segon. Vénen aquí perquè no tenen prou amb el tractament convencional- ciàtiques per exemple- o després d'una infinitat de visites a diferents especialistes que no han resolt el problema i que de vegades no han detectat res anormal. "Tot està bé - vénen dient- Estaré boig ? "

Hi ha dolors psicològics?

N'hi ha, però pocs. I és molt arriscat catalogar-los així. Tant si és una persona feble o forta, si té disposició genètica a una percepció augmentada del dolor, o a l'inrevés, si és molt insensible, com passa en alguns casos ... si sent dolor i li repercuteix en la seva vida, cal ajudar-la a que aquest disminueixi. Una altra cosa és que costa trobar la causa.

Llavors una prova objectiva que causés el mateix dolor, donaria resultats diferents?

Sí. Fem servir escales de valoració de dolor (EVA) de l'1 al 10, que serveixen per mesurar el dolor d'una persona en concret i després detectar les variacions que pugui experimentar. Mai per extrapolar a una altra persona. A més, els centres del dolor estan lligats als centres emocionals, als teus records infantils, al nivell hormonal, a l'ansietat ... que alterarien el resultat d'aquesta suposada prova objectiva.

Quin percentatge pateix dolors crònics?

Es calcula que un de cada deu, més dones que homes.

Per què?

No ho sabem. Podrien ser motius genètics o hormonals, o simplement que les dones són més proclius a demanar ajuda.

Els dolors més freqüents?

Esquena, seguit dels articulars i els de cap.

Què passa si no s'atura el dolor crònic?

És una cascada de problemes: insomni, fatiga, irritabilitat, distraccions, pèrdues de memòria, desconcentració ... ja no et mous, t'aïlles, no surts a passejar, et sents incapaç de treballar ... I finalment baixes, problemes de diners, dubtes sobre un mateix...

Rafael Argullol, a "Davalú i el dolor", diu que fins i tot trenca llaços afectius.

Sí, perquè el pacient es va convertint en una mena de moble. En un cas recent, una pacient m'explicava que va intentar suïcidar-se amb pastilles, no ho va aconseguir, es va dormir i al matí va recollir tot de manera que ningú se'n va adonar. Com està tancada i li agrada estar en penombra, tots eviten molestar-la.